No et pensis que estic en contra de les xarxes socials ni vull criticar-les. Realment tampoc sé si són necessàries, el que si està clar, és que hi són i que hi perdem molt temps.
La pregunta és: perquè estan fetes les xarxes socials? Doncs per què hi passis hores i hores.
Simplement mira el temps que passes amb el teu mòbil: us ho confesso, aproximadament 1 hora i mitja al dia!!!!!
Si no es consumeix res, només temps!!!
Així que m'he espantat de veure el temps perdut... i per no fer res, crec més productiu i satisfactori fer alguna cosa que m'ompli: llegir, mirar una peli, caminar, quedar amb algú, cuinar... de fet, realment no cal ser productiu a nivell material, però sí que podem trobar alguna cosa més satisfactòria.
Jo ja no tinc facebook, mai he estat a twitter, en aquest bloc hi perdo el temps quan vull però si que sóc present a Instagram, de vegades m'hi havia arribat a passar dues hores seguides donant voltes i xafardejant llocs interessants o no, ja que la majoria de vegades mirem les imatges però sense llegir el contingut de la foto i incús sense apreciar qui l'ha publicada, com un efecte addictiu, però també hi he arribat a conèixer gent que m'ha encantat, pel que fa o pel que pensa.
Així que bàsicament puc opinar d'Instragram que és on més hi perdo el temps, evidentment simplement donant el meu punt de vista. No voldria criticar a ningú.
Veig que hi ha molta pressió amb el tema de la visibilitat i d'obtenir likes a dojo, però realment cal?
Ens infravalorem en veure les fotos que han penjat la gent que seguim i veiem que ells tenen una vida més guai que la nostra, que fan més viatges que nosaltres o que tenen moltíssimes més coses xules que nosaltres però al final és el que pensem, ja que tots ensenyem el més guai de la nostra vida en aquesta xarxa social... i si, podem trobar idees bones i que ens poden fer servei, les guardem però la majoria de vegades les esborrem quan fem "neteja" de les fotos guardades i no n'hem fet ús.
I encara que no ens atrevim a assumir-ho més d'una vegada hem estat pendent dels likes que té la nostra foto: "si arribo a tants likes, sóc guai" però si no hi arribes, és una decepció. Així que és una eina que et fa feliç en funció dels teus likes i és per això que hi estem enganxats. I trobo penós deixar en mans de la gent (que la majoria de vegades ni coneixem personalment) decidir la nostra pròpia valoració.
Així que no crec imprescindible ni tinc la necessitat de publicar cada dia, tampoc crec que tingui contingut interessant per publicar diàriament i molt menys els stories explicant el que faig a cada moment, m'agrada la meva intimitat, sóc molt meva i ni m'agrada saber que fan els altres ni vull que els altres sàpiguen de la meva mida. Crec que ens hem d'exposar-nos el mínim.
I em sorprèn la gent que comparteix les seves emocions o els seus sentiments més íntims tan obertament a Instagram.
I tu, que en penses de les xarxes socials, expliques la teva vida, el que vols o ja passes absolutament de tot???
M'encantarà saber-ho.
Laia
I em sorprèn la gent que comparteix les seves emocions o els seus sentiments més íntims tan obertament a Instagram.
I tu, que en penses de les xarxes socials, expliques la teva vida, el que vols o ja passes absolutament de tot???
M'encantarà saber-ho.
Laia
Hola, Laia! Doncs tens un blog molt xulo. Aprofito per felicitar-te. I per comentar que jo no he tingut mai facebook. Vaig començar a escriure un blog després de la reincorporació a la feina per baixa de maternitat. Durant la maternitat vaig fer ganxet i em distreia amb blogs quan estava embarassada. Eviatava pensar en coses que puguessin anar malament durant l'embaràs. I, quan m'havia de reincorporar a la feina, estava molt trista per deixar la meva filla durant unes hores. Així va sortir de dins meu fer un blog, per no estar només pendent del meu bebé, per tenir alguna cosa per distreure'm en moments de poca feina. El blog, el ganxet, tot plegat ha estat sempre una mena de teràpia per a mi, ja que en pocs anys vaig viure situacions molt dures. Al febrer de 2016 vaig decidir obrir un compte a IG. I, a finals del 2017, vaig deixar d'escriure al blog. Tu ets una de les persones que vaig conèixer en època del blog. Ja t'ho vaig dir un cop, si podem, sempre hem de fer les coses perqué ens agrada. Perqué ens ve de gust. No pas per obligació. Em fa feliç saber que tens un blog tan bonic, Laia. I me n'alegro de la teva folosofia de vida. Jo sempre he estat una persona molt senzilla. M'agrada compartir la meva vida només amb un cercle molt íntim de persones. Potser perqué les experiències que he viscut m'han fet així, tornar-me una persona molt tancada i reservada. M'agrada compartir cosetes de ganxet a IG. Però sobre la meva vida, ben poques coses, tor i que algun cop no puc evitar penjar una foto de la meva princesa... IG em distreu i m'inspira moltes vegades. Però puc estar setmanes sense penjar cap foto com, de sobte, un dia en penjo dotze ... és com el blig, una mena de dietari per mi per saber els treballs que he fet, amb quina llana, etc. De moment em fa feliç i no m'agabia per res. Si algun cop sento que em provoca malestar, ho deixo i punt.
ResponEliminaUna abraçada molt gran, Laia. I enhorabona per tot!
Moltes gràcies bonica! Doncs si ja veus, jo també tinc el blog com una manera de posar per escrit el que m'agrada o em fa pensar, ve a ser una mena de dietari. I si, jo sóc bastant activa a instagram però moltes vegades penjo la foto i ja està, no miro el que ha publicat l'altra gent i he deixat de seguir a molta gent que no m'interessava el que penjava o que no m'aportava res, i al dia següent començar a seguir deu persones de cop perquè m'agrada el que publiquen... La vida és així, perdre el temps en el que t'importa o et fa feliç. I no cal més.
EliminaUna abraçada bonica i fins aviat!